Sobre RUIs, fraternitats i altres unicornis.

"Però com ho fareu, Xavi?". Així era com, de forma insistent, Gabriel Rufian interpel·lava a Xavier Domenech al debat que TV3 va organitzar de cara a les darreres eleccions del 26-J. Una pregunta com a mínim raonable: com es pot aspirar a organitzar un referèndum d'autodeterminació en un Estat que es basa, per definició constitucional, en la unitat inseparable del mateix i que ha donat tota mena de senyals de no voler caminar en aquesta direcció, més aviat al contrari.

Unicornis a un costat i a l'altre.

La resposta d'en Domenech en aquell debat va ser memorable: el camí proposat és la fraternitat. Una fraternitat entre els diferent pobles d'Espanya, que portaria (el com no quedava gaire clar) cap a un canvi constitucional. Com si la fraternitat es poguès bescanviar per vots o lleis. En la realitat, la fraternitat pot servir com a valor als àmbits més personals de les nostres vides: relacions de parella, amics, familia (i això tampoc estaria del tot clar). Però l'àmbit social es mou pels interessos dels diferents col·lectius que el conformen, i com transaccionen entre ells. I en aquest joc, la fraternitat no ha estat mai un valor a l'alça. Defensar-la com a estratègia política pot ser vist com a utòpic o directament un engany, però en cap cas com una solució realista per resoldre les reclamacions d'autodeterminació de part dels ciutadans de Catalunya. Fins aquí, és difícil invalidar l'argumentari dels partits independentistes, que recorren habitualment al concepte de l'unicorni per ironitzar sobre aquest camí.

Les darreres setmanes hem vist, però, la presentació des l'àmbit de l'independentisme d'una nova proposta, la RUI, una votació que hauria de validar una consecuent declaració unil·lateral d'independència per part del Govern català. Vet aquí, un altre unicorni que galopa per l'estepa del procès. Una votació que:

- No comptarà amb la garantia d'una participació ciutadana mínima que pugui legitimar els resultats.

- No comptarà amb el suport dels partits polítics catalans, tret dels estrictament independentistes. I, per tant, no hi haurà un acord de com interpretar o gestionar qualsevol dels possibles resultats.

- No comptarà amb cap tipus de reconeixement de l'Estat espanyol, sinó és per arrancar querelles i denuncies legals.

Estarem davant d'un nou 9-N, però amb més titulars, més declaracions solemnes, més amenaçes, etc.. A més, el Parlament català no va fer una solemne declaració el setembre passat d'inici del procès de ruptura? Però no es deia que els resultats del 27-S ja legitimaven aquesta ruptura? Per què cal ara una RUI? Perquè estem inmersos de ple en allò que el David Fernandez va anomenar com a processisme: un Govern català que va proclamar un full de ruta, i verbalitza una ruptura que mai s'atreveix  concretar mentres accepta el FLA; un Estat espanyol que llença querelles per resposta però continua pagant per mantenir l'status quo, un suposat interès internacional en el procès que mai acaba d'arribar i una ciutadania catalana dividida al 50% sobre el tema. El procès està estancat, però el processisme està més viu que mai. I la RUI és la nova pantalla.

Estem atrapats en aquest Dia de la Marmota en que s'ha convertit el procès, i des de l'esfera política cal que es reformuli una solució diferent, que podria partir del següent anàlisi:

- Primer, l'estat espanyol no està, a dia d'avui, prou evolucionat per generar des del seu interior, un procès d'autodeterminació, ni per acceptar-ho de motu propi. No estem al Regne Unit, on tenen un Parlament des de fa 400 anys. I no és un problema de quin partit govern, sinó orgànicament del mateix Estat. Sense pressió externa, l'Estat no canviarà. Ni fraternitat ni reformes constitucionals aniran enlloc, si esperem que aquestes treballin des de dins del sistema mateix.

- Segon, si l'Estat espanyol no s'implica en el procès d'autodeterminació, a l'estill de Canada o Escòcia, tampoc anirem enlloc. Pot semblar una contradicció, donada la seva oposició frontal, però si no s'involucra a l'Estat espanyol, tot i que en contra de la seva voluntat, cap organisme o potencia internacional donarà legitimat a les solemnes declaracions del Parlament i les seves respectives votacions populars. 

Per tant, el repte està en arrossegar a l'Estat a participar en un procès al qual és contrari, de forma fins i tot orgànica. Difícil, però no impossible. Processos com l'independència de l'India o la lluita per drets dels afroamericants als EUA demostren que una ciutadania en peu pot fer canviar radicalment la postura d'un Estat. Si volem un exemple més proper, les reclamacions sobre drets d'habitatge o pobressa energètica no han nascut als organs de poder, sinó que la pressió popular ha fent que hi entrin al debat polític. Però per aconseguir-ho en el cas de l'autodeterminació de Catalunya caldria:

- Articular un moviment ciutadà molt més ampli de l'actual al voltant del procès. I, per això, cal modificar l'objectiu, si l'independentisme vol afegir nous subjectes. La demanda ha de ser aconseguir un referendum, exercir el nostre dret al vot, i que desprès cadascú voti el que consideri. Tornar al dret a decidir, com a manera de sumar a tots els que ara ens mirem el procès no des de el costat contrari, però si des de certa distància.

- Pressionar a l'Estat fins al punt de fer-li obrir un procès de negociació. Aquest és el punt clau i que mai s'ha explorat. Fins ara el procès s'ha articulat com un projecte de consum intern, de catalans per a catalans. Si l'Estat es peça necessària, caldrà començar un full de ruta que realment li faci moure peça. Cal escalar i tensionar el conflicte. Desobediència civil, portar la protesta a Madrid (com la marxa de Luther King sobre Washington) i a altres capitals europees, vagues de fam, són eines pacífiques i ciutadanes, entre moltes altres, per obligar a un Estat a girar el seu modus operandi. Sinó, l'independentisme pot estar celebrant la que diuen serà la darrera Diada dins de l'Estat fins a la fí del temps.

Tambè pot passar, i aquest és una de les pors del món processista, que tensionar el conflicte pugui fer-li perdre part del seu suport, en comptes de guanyar-ne més. Pot ser, però com a mínim tindríem un full de ruta creible. I si descubrim que no hi han prous suports, deixem-nos d'osties i passem a un altre tema. Però ja n'hi ha prou d'anar soltant unicornis, si us plau.